Definint nació
Presente aquí la meua resposta al comentari llançat pel filòsof.
Jo sempre he optat per la opció alemana del terme nació. Aquella que la defineix basant-se en una comunitat que comparteix els seus trets culturals. Avui dia, en un món tan globalitzat i amb una cultura més o menys global (que no es altra que l'americanització de les cultures del món), per poder definir a aquestes comunitats (que anomenarem nacions) ens haurem de basar en la seua llengua. En la meua opinió, sembla més lògic que, si s'han de constituir estats-nació, es faça partint d'un element que marque uns vincles reals (com la cultura) i no per drets de conquesta.
Què podrieu dir en contra d'aquesta idea? Vegem:
- Que amb aquesta idea hauríem de remontar-nos als àrabs o a l'imperi romà. Doncs no. No hauria de ser així perquè, en aquest país, cap de les dues cultures està establerta (sí, però, hem adquirit alguns trets per contacte).
- Que es podria concebre una "Cartagena nación". Doncs tampoc. Allí no existeix aquesta cultura-llengua independent. I els seus ciutadans tampoc no es conceben com a nació.
A més, la meua idea parla de nacions i no pas d'estats. Lògicament, les nacions haurien de tenir el dret d'autodeterminació, però, si els ciutadans d'aquest estat decidim continuar en aquesta situació, podria ser perfectament compatible l'existència de les nacions amb la d'un ent supranacional que ens englobés a tots. La selecció, però, es cosa de cada nació (tal i com pasa amb: Anglaterra, Escòcia i Gal·les).
El problema d'aquest estat és que hi ha una part de la ciutadania que, culturalment predominant, domina a les altres. Moltes vegades, escoltant i llegint a determinats mitjans de comunicació (El mundo, Cadena cope, Abc) he arribat a pensar que els més separatistes d'Espanya no es troben a Galiza, els Països Catalans o, ni tan sols a Euskal Herria, sinó que són a Madrid. (Veiem com a exemple, que el senyor filòsof em qüestiona la pregunta de ¿Apoyaríais a la selección de un país que no permite que otras naciones tengan selección?, en canvi, en cap moment diu res al voltant de ¿Apoyaríais a la selección de un país que utiliza sus victorias para arremeter contra una parte de la población de ese mismo país?).
La meua idea no neix del desig d'enfrontament o "no solidaritat" sinó tot al contrari. De trobar la manera d'encaixar a quatre cultures diferents i fer-les conviure el millor possible. Jo ja he dit, en més d'una ocasió: crec en la idea d'Espanya. Però com a punt d'encontre i convivència i no com a confrontació i basada en els drets de conquesta. Tant de bo ho poguem aconseguir.
Aquest tema, però, s'haurà de continuar parlant...
Neste artigo vemos unha imaxe dunha praia do meu pobo. Maio do 2005. Un momento de ledicia e un instante de armonía no mesmo horizonte.