Renfe les desea, un feliz viaje

La realitat no és més que un esbós mental que es fa cadascú a partir d'uns estímuls suposadament vertaders
O País Valencià é unha cosa que ninguén sabe moi ben o que é. Se cadra, o seu problema máis importante é o seu propio nome. Se o rei Jaume I erguese a cabeza moi probabelmente choraria e se arrepentería de terlle dado este nome. Esta palabra -valenciano- é hoxe un castigo e unha vergoña para moitos. Quero que sexa hoxe o día para que coñezades os motivos porqué pasa-nos isto.
El País Valencià és un [...] (no m'atrevisc a donar-li nom) que viu errant en aquest món. Si algun dia, en el passat, us van ensenyar allò de "comunidad valenciana: Alicante, Valencia y Castellón" us ho podeu anar llevant del cap. Canvieu-ho millor per la definició "comunidad del levante español: Alicante contra Valencia... y Castellón". València és una capital (gran, per a que negar-ho) que combina una gran quantitat d'immigrants (manxegs, aragonesos, andalusos, etc.) amb la gent dels pobles de la rodalia (Benimaclet, Alboraia, Torrent, etc. etc. etc.). Afortunadament, i no com el cas d'Alacant, València conserva una certa idiosincràsia i una mica d'esperit autèntic. És conscient de ser alguna cosa al món però, alhora, viu acomplexada de la gran capital ibèrica de la Mediterrània: Barcelona. Per això, ara se sent orgullosa de ser la seu de la "America's cup" i, en certa mesura, igualar el renom olímpic de la Barcelona del 92. Tot i el gran odi reconcentrat que li tenen els valencians als catalans, pense que els haurien d'estar ben agraïts.M'explique. Avui dia, els valencians es caracteritzen per l'auto-odi. Afortunadament, quan els catalans demanen el reconeixement de la nostra llengua, els valencianets salten enseguida -com uns germanets engelosits- exigint un tracte similar a una inventada "llengua valenciana". Sí amics. Aquí només es parlarà valencià quan siga per atacar els catalans i es defendrà la llengua quan siga per atacar els valencians. Conclusió: els valencians existeixen gràcies als catalans. I valoreu aquesta última frase amb tot el seu pes. A mi, per haver-la escrit, em podria suposar l'exili. I bé, fins ara només he parlat de València. Alacant és pitjor encara. Diguem-ne que Alacant viu d'esquena a València, d'esquena a tots els pobles que l'envolten i viu per a atacar a València. Un autor la definí com: un barri de Madrid amb població del magreb. I és que si, per alguna cosa destaca, és per haver perdut la identitat completament. Alacant, no és valencia, no és murciana, no és manxega, però... què és Alacant? En fi, i apartada d'aquesta lluita cruenta, la quarta -recorde que Elx és més gran que la 3a capital de província- en discòrdia: Castelló. I això és el País Valencià: una cosa sense identitat, que té vergonya de dir-se valenciana, amb un mur de cement a la costa i cada volta més perduda en aquest món. Algun dia parlaré de les coses bones (que també en té) però, millor, serà un altre dia.
En el año 1238, el rey Jaume I, El Conqueridor, entraba a la gran ciudad de lo que debía ser la continuación del reino de la "Nova Catalunya". Debido a unas disputas con los nobles aragoneses que le exigían controlar y anexionarse las nuevas tierras conquistadas, el rey decidió crear un nuevo reino dentro de su corona (la catalano-aragonesa). Aquel mismo día que se fundaba el "Regne de Vàlència" se marcaba el inicio de su muerte. Todo esto, gracias a unos descendientes que reniegan de sus orígenes, de su lengua, de su cultura y de sus antepasados que, por si alguien no lo sabe, vinieron de tierras de la actual Catalunya. Quizás de esa afirmación podemos extraer una definición: el País Valencià es un país que intenta recuperar su identidad a pesar de los renegados.